CONTE "TON i GUIDA" (Conte recollit pels Germans Grimm. Traducció al català de Carles Riba)

Prop d’un gran bosc vivia un pobre llenyater amb la seva dona i els seus dos fills: el bordegàs es deia Ton i la noia es deia Guida. Tenia ben poca cosa per clavar-hi la dent, i una vegada que havia vingut una carestia a la terra, es va trobar sense ni un pa a la post. Un vespre en què s’estava al llit, rumia que rumiaràs i rebolcant-se d’angúnia, sospirà i digué a la seva dona:

—Què en serà de nosaltres? Com podem mantenir aquestes pobres criatures, si no tenim menjar ni per a nosaltres mateixos?

—Home, saps què? —respongué la dona—. Demà a trenc de matí ens emportem les criatures al bosc, a l’indret més atapeït: els hi encenem un foc, els donem un bocí de pa a cadascú i, aleshores, ens n’anem a la nostra brega i els deixem sols. Ells no trobaran el camí de casa i així nosaltres ens en desempallegarem.

—No, dona —digué l’home—; no seré pas jo qui això faci. Quin mal cor em donaria de deixar els meus fills solets al bosc! Les bèsties feres aviat vindrien i els trossejarien.

—Ah, beneit —digué ella—; aleshores morirem tots quatre de fam. Ja pots ribotar la fusta per la caixa.
I no li deixà cap repòs fins que ell hi consentí.

—Però les pobres criatures em fan llàstima —deia l’home.

Les dues criatures tampoc no havien pogut aclucar l’ull de fam, i havien sentit el que la marastra enraonava amb el pare. La Guida plorà llàgrimes amargues i digué al Ton:

—Ton, estem ben perduts.

—Calla, Guida —va fer el Ton—; no et donis neguit, que jo hi trobaré remei.

I quan els vells s’hagueren adormissat, s’aixeca, es posa el vestidet, obre la porta de darrere i s’esquitlla cap a fora.

La lluna lluïa amb tota la seva claredat i els palets blancs de davant la casa resplendien com ralets d’argent. El Ton s’ajupí i se n’entaforà a la butxacona tants com n’hi capigueren. Després tornà a entrar i digué a la Guida:

—Aconsola’t germaneta, i dorm ben assossegada, que Nostre Senyor no ens abandonarà.

I es colgà de bell nou al llit.

A punta de dia, que encara el sol no havia sortit, ja la dona vingué i despertà les dues criatures:

—Apa, lleveu-vos, dropos, que hem d’anar al bosc a cercar llenya.

Després els donà un bocí de pa a cadascun i digué:

—Teniu alguna cosa per dinar, però no us el mengeu tot d’un cop, perquè no hi ha res més.

La Guida es posà el pa al davantal, perquè el Ton tenia la butxaca plena dels palets. Després agafaren tots plegats el camí del bosc.

En ser que havien caminat una estoneta, el Ton que s’atura, es gira i atalaia cap a la casa, i això una vegada i una altra vegada i a cada punt. El pare digué:

—Ton, què mires?, per què t’endarrereixes? Fes esment, i no et descuidis de fer anar les cames.

—Ah, pare —digué el Ton—; és que afino el meu gató blanc, que està segut allí dalt del teulat i em vol dir adéu.

La dona digué:

—Beneit, allò no és el teu gató; és el sol llevant que fa lluir la xemeneia.

Però el Ton no havia pas mirat el gató, sinó que cada vegada tirava sobre el camí un palet blanc de la seva butxaca.

Quan van ser a mitjan bosc, digué el pare:

—Ara replegueu llenya, fills meus; jo encendré foc perquè no tingueu fred.

El Ton i la Guida apilotaren una muntanyola de virosta. Un cop encesa la virosta, que la flama blandava ben alta, digué la dona:

—Ara ajaceu-vos vora el foc, fills meus, i descanseu, nosaltres ens n’anem pel bosc a tallar llenya. Quan estarem llestos, vindrem a cercar-vos.

El Ton i la Guida s’assegueren vora el foc, i en ser migdia, cadascú es menjà el seu bocinet de pa. I com que sentien els cops de la destral, es creien que el pare era per l’encontorn. Però no era la destral, sinó que era una branca que ell havia lligat a un arbre sec, i el vent la rebatia d’ací i d’allà.

I quan hagueren segut qui sap l’estona, els ulls se’ls decandiren de cansament i s’adormiscaren com uns socs. En despertar-se al capdavall, ja era negra nit.

La Guida esclafí el plor i digué:

—Com en sortirem, ara, del bosc?

Però el Ton l’aconsolà:

—Espera’t una estoneta fins que la lluna sortirà. Aleshores trobarem el camí.

I quan la lluna plena ja es va haver enfilat dalt del cel, el Ton agafà la germaneta de la mà i anà seguint els palets que lluïen com uns ralets d’argent encunyats de poc i els mostraren el camí.

Camina que caminaràs tota la nit, a trenc de dia arribaren de bell nou a la casa del pare. Tustaren a la porta, quan la dona va obrir i va veure que eren el Ton i la Guida, digué:

—Diastre de criatures! Què heu fet tanta d’estona de dormir al bosc? Ens hem cregut que no volíeu tornar.

Però el pare se’n va gaudir, perquè li donava mal cor d’haver-los abandonat tots sols d’aquella manera.

Al cap de no gaire, hi va tornar a haver misèria per tots els racons, i les criatures sentiren com la mare enraonava de nit amb el pare:

—Ja torna a ser tot cruspit: només ens queda mig pa i, en acabat, bona nit i bona hora. Les criatures han d’anar fora, els hem d’enfonyar més endins del bosc perquè no puguin tornar a trobar el camí de sortida; si no, no hi ha salvació per a nosaltres.

Al pare això li sabia greu de debò, i pensava:

—Més valdria que compartissis el darrer mos amb els teus fills.

Però la dona no escoltava res del que ell deia; el va aixabucar i li va fer tot de rebufs. Qui diu A, també ha de dir B, i com que ell la primera vegada s’havia donat, també va haver-se de donar la segona.

Però les criatures també estaven despertes, i havien sentit la conversa. En adormir-se els vells, el Ton es lleva per sortir i espigolar palets, com l’altra vegada, però la dona havia tancat la porta amb clau, i el Ton no pogué sortir. Malgrat tot, aconsolà la seva germaneta i digué:

—No ploris, Guida, i dorm assossegada, que Nostre Senyor ja ens ajudarà.

De bon matí vingué la dona i tragué les criatures del llit. Reberen cadascú el seu bocinet de pa, que encara era més petit que l’altra vegada.

Pel camí cap al bosc, el Ton va esmollar el seu pa dins la butxaca, s’aturava sovint i tirava una molla en terra.

—Ton, per què t’atures i mires enrere? —digué el pare—. Fes via avant.

—És que atalaio el meu colomí que està segut allí dalt del teulat i em vol dir adéu —respongué el Ton.

—Beneit! —va fer la dona—; allò no és el teu colomí; és el sol llevant que fa lluir la xemeneia.

Però el Ton va anar tirant una per una totes les molles al llarg del camí.

La dona menà les criatures encara més cap al fons del bosc, on ells no havien estat mai en els dies de la seva vida. Encengueren altra vegada un gran foc, i la mare digué:

—Quedeu-vos aquí seguts, fills meus, i si esteu cansats podeu dormir una mica: nosaltres ens n’anem pel bosc a tallar llenya. Al vespre, quan estarem llestos, vindrem i us ens emmenarem.

En ser migdia, la Guida es partí el seu pa amb el Ton, que havia ensementat el seu tros pel camí. Després s’adormissaren, i el vespre s’esmunyí sense que ningú vingués per les pobres criatures.

No es despertaren fins a ser nit fosca, i el Ton aconsolà la seva germaneta i digué:

—Espera’t, Guida, només que la lluna surti: aleshores veurem les molles de pa que he anat escampant que ens mostraran el camí de casa.

Quan va sortir la lluna, ells que s’aixequen, però no trobaren ni una sola molla, perquè els mil i mil ocells que voltaren pel bosc i pel camp les havien picossat totes.

El Ton digué a la Guida:

—Ja trobarem el camí, tot i això.

Però no el trobaren. Tota la nit camina que caminaràs, i encara tot un dia del matí fins al vespre, però sense poder sortir del bosc. I tenien una fam de no dir, perquè no tenien res més que el parell de cireres de pastor que trobessin per terra. I com que estaven tan cruixits que les cames ja no volien portar-los, s’ajocaren sota un arbre i s’adormiren.

Ja era el matí que feia tres que havien jaquit la casa dels pares. Es posaren a caminar de bell nou, però cada vegada s’enfonsaven més endins del bosc, i si no els venia aviat un ajut, anaven a morir corsecats.

En ser migdia, veieren un bell ocellic, blanc com la neu, posat sobre una branca, que cantava tan bonic que ells s’aturaren a escoltar-lo. I quan va estar llest, esventà les seves ales i se’n volà davant d’ells, i ells li anaren a l’encalç, fins que arribaren a una caseta, i l’ocell es va posar damunt la seva teulada. En ser-hi ells ben a prop, veieren que la caseta era bastida de pa i sostrada de coca; però les finestres eren de sucre clar.

—Aquí serà la nostra —digué el Ton—; veuràs quin bé de Déu d’àpat farem. Jo menjaré un tros de teulat; tu, Guida, pots menjar de la finestra, que sap d’allò més dolç.

El Ton va estirar el braç i va escrostonar un bocí del teulat per tastar quin gust tenia, i la Guida s’atansà als vidres i vinga rosegar. Aleshores, de dins la cambra una veu prima prima cridà:

Rata, rata, rateta:
Qui se’m menja la caseta?

Els nens respongueren:

El vent, el vent
que passa rabent.

I menja que menjaràs, sense torbar-se poc ni mica. El Ton, com que el teulat li sabia d’allò més bo, se n’arrencà un gros bocí, i la Guida somogué tot un vidre rodó, s’aclofà i vinga regalar-se’n.

De cop i volta la porta s’obrí, i una dona vella vella que es recalcava en un bastó, sortí tota esmunyedissa. El Ton i la Guida tingueren un esglai tan fort que deixaren caure el que tenien entre mans. Però la vella brandà el cap i digué:

—Ei, fills meus, qui us ha dut per aquí? Entreu i quedeu-vos amb mi, que no us faran cap mal.

Els agafà tots dos de la mà i els menà cap dins la casona. Els fou servit un bon àpat, llet i truites amb sucre, pomes i nous. Després els foren parats tots de blanc dos llitons molt polits, i el Ton i la Guida s’hi colgaren i els semblava que eren al cel.

La vella havia fet veure tanta amistat, però era una mala bruixa que estava a l’aguait de criatures, i havia bastit la caseta de pa només per atreure-les. Així que els tenia en poder seu, els matava, els coïa i se’ls menjava, i això era per ella un dia de festa major. Les bruixes tenen uns ulls vermells i no poden veure-hi de lluny, però tenen un flat molt fi, com les bèsties, i de seguida reparen quan s’acosten persones. Quan el Ton i la Guida arribaren pels seus encontorns, ella esclafí una mala riallada i digué en to mofeta:

—Ja els tinc: aquests ja no se m’escapen.

L’endemà de bonhora, abans que els nens es despertessin ja es va llevar, i quan els veié tots dos dormir tan amorosament, amb les galtes tan vermelles i rodones, va mormolar entre ella:

—Quin bon panxó que faran.

Aleshores agafà el Ton amb la seva mà sarmentosa, me’l porta en un petit estable, i me’l tanca a dins amb una reixa; ja podia escridassar-se tant com volgués, que de poc li servia.

Després se’n va cap a la Guida, la desperta a sacsades i li crida:

—Lleva’t, droparra, porta aigua i cou algun requisit al teu germà, que és allà fora a l’estable i cal que s’engreixi. Quan estarà gras, me’l menjaré.

La Guida esclafí a plorar amargament, però tot fou debades: va haver de fer el que manava la bruixa.

Al pobre Ton se li coïen el millors requisits del món, però la Guida no tenia res més que closques de cranc per a menjar. Cada matí la vella s’esmunyia cap a l’estable i cridava:

—Ton, treu el dit, que vull veure si aviat estaràs gras.

Però el Ton treia un osset, i la vellarda, que tenia els ulls tèrbols, no ho veia, i es pensava que eren els dits del Ton, i s’estranyava tota que no es volgués engreixar de cap manera.

En ser que hagueren passat quatre setmanes, i el Ton cop d’estar magre, la impaciència s’ensenyorí de la vella i no va voler esperar-se més.

—Ala, Guida —va cridar a la noia—; dóna’t aire i porta aigua: que el Ton, estigui gras o magre, demà vull matar-lo i bullir-lo.

Ai, com somicava la pobra germaneta bo i portant l’aigua! Les llàgrimes com li regalaven galtes avall!

—Déu meu, ajuda’ns! —exclamava—. Si les bèsties feres se’ns haguessin menjat al bosc, si més no hauríem mort junts.

—Estalvia’t esgarips —digué la vellarda—, que no en trauràs res.

L’endemà de bon matí la Guida va haver de penjar la caldera amb aigua i encendre el foc.

—De primer farem la fornada —digué la vella—; ja tinc el forn a punt de calent i la farina pastada.

Empenyé la pobra Guida cap al forn, del qual les flames ja llengotejaven fora.

—Ajup-te —digué la bruixa— i entra a veure si està prou calent per a posar-hi el pa.

La bruixa volia que obrís el forn perquè quan la noia fos dins, s’hi rostís i en acabat cruspir-se-la així mateix.

Però la Guida endevinà la intenció que duia, i digué:

—No sé com fer-ho per entrar-hi.

—Oca toixa —digué la vellarda—; l’obertura és prou gran, tanmateix. Mira, jo mateixa podria entrar-hi.

S’hi atansà de gatameus, i entaforà el cap per la boca del forn. Aleshores la Guida que li pega empenta, me la tira endins, tanca la porta de ferro i passa el forrellat. Uix! Si en voleu d'udols! Feuen esfereir; però la Guida ventà a córrer i la mala bruixa

s’hagué de cremar miserablement.

La Guida corregué de dret cap al Ton, obrí la seva establia i cridà:

—Ton, som lliures! La bruixa és morta!

El Ton sortí d’un bot com un ocell quan li obren la portella de la gàbia. Com se’n gaudiren, com es llançaven al coll l’un de l’altre, com saltaven d’ací i d’allí i si se’n feren de besos! I com que ja no els calia témer res, van rodar tota la casa de la bruixa, i a tots els racons hi havia caixes plenes de perles i de pedres fines.

—Això val més que els palets —digué el Ton, i se n’entaforà a les butxaques tantes com li’n capigueren.

I la Guida va fer:

—Jo també vull emportar-me alguna cosa a casa.

I se n’omplí el davantalet curull.

—Però ara hem d’anar-nos-en —digué el Ton— i sortir del bosc de les bruixes.

Al cap d’un parell d’hores de camí, arribaren a una gran aigua.

—No podem pas passar-la —digué el Ton—; no veig cap gual ni cap pont.

—Ni tampoc cap barqueta —respongué la Guida—; però per allí neda un ànec blanc. Si jo li demano ens ajudarà a passar a l’altra banda.

I aleshores ella cridà:

Aneguet, aneguet,
som la Guida i el Tonet:
no hi ha passera ni gual;
pren-nos a coll si no et sap mal.

L’aneguet s’atansà i el Ton se li assegué damunt i demanà a la seva germaneta que s’instal·lés al seu costat.

—No —respongué la Guida—; pesaríem massa a l’aneguet; ens passarà l’un després de l’altre.

La bona bèstia ho va fer així, i quan foren feliçment a l’altra riba i hagueren caminat una estona, cada vegada el bosc se’ls feia més i més conegut, i a la fi obiraren al lluny la casa del pare. Aleshores es posaren a córrer, es precipitaren dins, i saltaren al coll del seu pare.

L’home no havia tingut cap hora alegre d’ençà que havia abandonat els seus fills al bosc, però la marastra era morta. La Guida s’espolsà el davantal, i totes les perles i les pedres fines rodaren per la cuina, i el Ton vinga treure’s de la butxaca un grapat darrere l’altre.

Aleshores se’ls acabaren totes les cabòries i visqueren tots plegats en una alegria de no dir.

Centre TON i GUIDA  ·  C/ Romaní, 6. 08042 Barcelona  ·  Tlf. 93 354 87 21  · info@toniguida.org  · 

Horari del centre: de dilluns a divendres de 10 a 13 i de 16 a 22h

  • Wix Facebook page
  • Twitter Classic
  • YouTube Classic
This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now